(Banda
Sonora. Secció per donar a conèixer les cançons que consider formen part de la
meva vida o senzillament aquelles que em produeixen una sensació especial)
Tots
Sants: Mort en vida (de
l'àlbum Màxima Audiència, 1993)
Si
estic parlant de banda sonora de la meva vida, no pot faltar un grup que per a
molts de manacorins es totalment imprescindible. Ens toca la fibra si pensem en
el que va passar, i en el meu cas, tot i que no coneixia personalment a cap
dels integrants del grup, sentia els Tots Sants ben endins. Grup que durant els
anys noranta va revolucionar l'escena mallorquina. En aquell moment, el rock
català estava en plena efervescència. damunt una cresta. però hi havia un
problema segons la meva opinió (que pot ser motiu d’agressió per molts) hi
havia una falta greu de personalitat (musicalment parlant). clar, hi havia
excepcions, però escoltar uns quants grups era una repetició continua. Llavors,
els Tots Sants es van desmarcar completament fent una música i unes lletres
molt més agressives. amb més substància, criticant fins i tot el missatge que
la majoria de grups de rock català enaltien, escolteu si no "No
tocarem" del seu segon disc.
L'any 1997 o 1998, més o manco, els vaig escoltar
per primera vegada. jo tenia uns tretze anys. Em varen impactar. Els vaig
escoltar en infinitat d'ocasions. Crec recordar que era l'any 1999 o 2000 quant
els vaig veure fent de teloners de un grup que es va fer famós únicament per un
anunci de televisió. Efectivament els Undrop. (Si algun integrant del grup
llegeix aquestes línies, em pot confirmar aquesta informació? viu a la meva
memòria, però no he trobat ni una sola pista de si era així, de si era aquell
any... tal vegada he distorssionat la realitat) El concert dels Undrop? parlant
clar i de manera crua: una puta merda, el concert de Tots Sants?, la meva
memòria recorda potencia, actitud, rebeldia (i mala llet)....
M'estic
enrotllant en una secció que només presenta una cançó. deix per un article
sencer parlar del darrer concert que varen fer els Tots Sants, l'any 2011 a
Muro. Afortunadament hi vaig assistir. I per jo, i no estic exagerant, va ser
un dels millors concerts que he pogut gaudir. (algú te el vídeo que es va
gravar aquell dia?) desafortunadament en Xavier Ramis va decidir llevar-se la
vida molt poc temps després... una gran pèrdua.
La
cançó que forma part d'aquesta llista (banda sonora) que poc a poc estic
confeccionant es "Mort en vida" del disc Màxima Audiència
(Picap, 1993) En el seu moment la vaig escoltar unes vint mil vegades, aquesta
i tot el disc realment. Però quant arribava "Mort en vida" clar, els
calfreds. L'emoció.
La lletra parla del pas de l’adolescència a la maduresa. De les il·lusions, les
ganes d’engrescar projectes, les crestes y les margalides que guaiten, la bella
tendresa de la no preocupació...però tot això s’espenya. Se suposa
que hem de cobrar
seny. Però en realitat, el que passa es que ens convertim en subjectes que
poc a poc, si no anam alerta, podem perdre la personalitat ("mos
robotitzam"). Les ganes de crear del no res pel simple fet d'explorar.
Resulta curiós que jo, que en aquell moment estava en plena adolescència,
escoltés de manera assídua la cancó. Realment es ara quant em puc sentir
identificat. Ara se suposa que he de fomentar aquest seny, i en part es així,
però hi ha una part de mi que segueix inquieta i faré el possible per
conservar-la. "I ara que ho vec. No m'ho crec! T'has canviat sa
camia!"
©
Jesús Mateu Rosselló, 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario