Jello Biafra & The Guantanamo School of Medicine
DX Cerebros
Lloc: Sa Possessió. Palma de
Mallorca
Data: Diumenge 06 de setembre de
2015.
Jello
Biafra es un d’aquells noms
que qualsevol aficionat a la música punk
(o aficionat a la historia de la música) en coneix el nom. Evidentment està
asociat a uns dels grups més respectats de l’escena punk (o punk rock... o hardcore punk...) americana, Els Dead Kennedys. Tot i així, les circumstàncies
personals de cadascú fan que el fet de conèixer els noms esmentats es quedi simplement
en el coneixement superficial, és a dir, sense tan sols haver escoltat cap
tema. Dons és el meu cas. I crec que no hi ha millor manera per conèixer el
treball d’aquest músic i activista polític que fer-ho assistint a un directe. I
a més a més, just abans de l’actuació de l’americà junt amb els The Guantanamo School of Medicine, una
autèntica llegenda del punk mallorquí
actua amb el seu actual grup. Estic parlant d’en Jaume Triay, Sí!!
L’ex-vocalista dels Cerebros Exprimidos.
Fa uns anys va formar els DX Cerebros
on recupera temes antics (evidentment dels Cerebros Exprimidos) i en presenta
altres de nous.
Comencen els Dx
Cerebros i poc a poc es fiquen el públic a la butxaca. El punk que desprenen es totalment real.
Brut i sense miraments. Directe. No assistim a un simple revival del que succeí als anys vuitanta i noranta, això es
completament impossible, el que succeeix damunt l’escenari, aconsegueix sonar actual
però també amb ganes de donar mes hòsties al sistema. De mantenir l’actitud
inamovible a través de la música. En Jaume ho dona tot a l’escenari. Tal vegada
no se l’entén massa al mico (no sé si per tema de so o per poca vocalització) però
no em sembla del tot important. L’energia arriba i fa botar. Fa que la gent
s’acosti cada vegada més a l’escenari i interactuï amb el grup. Sonen temes com
“A punta de navaja”, “La calle es nuestra”, “Ritual”... es mouen els caps, el
públic bota. La intensitat va pujant fent del concert un in crescendo. Els músics que acompanyen en Jaume son més que
solvents en els seus papers i aconsegueixen que el grup soni compacte.
Cap a la meitat del concert, el mateix Jello Biafra apareix dalt d’unes
escales de Sa Possessió i no s’atura de ballar fins al final del concert.
Disfrutant del que sent. I es que conta la llegenda que fa molts d’anys el
mateix Biafra va demanar un disc als Cerebros Exprimidos. Si en Jaume llegeix
aquestes línies tal vegada ens pot treure de dubtes. Si es correcte, hi ha una
conexió molt forta entre les dues actuacions. El concert acaba (si no vaig
malament) amb “Terror en Jacksonville” i “Qué quieres de mí”. Un començament
immillorable.
Cap a les 23:15 hores, més o manco, pugen a l’escenari els integrants de The Guantanamo School Of Medicine i acte
seguit, baixant les escales, apareix en Jello
Biafra fent les seves famoses i inimitables gesticulacions ultra
exagerades. Que precisament em pareixen carregades de intel·ligència i ironia.
Escoltant les lletres (i les introduccions que ens brida en un potable
castellà) un s'adona que totes tenen sentit. Sense tenir res a
veure em va recordar l’enyorat Pepe Rubianes, que també gesticulava i feia
moviments exagerats durant el seu Solamente.
Tal vegada el podriem definir com a un monologuista punk?? Perdó, m’estic desviant. Dons des del primer segon, el
públic embogeix tant per el punk hardcore
(o como cadascú el vulgui denominar) que desprèn el grup com pel fet de tenir a
Jello Biafra just al davant. Sonen
temes com l’escrit en memòria del gangster de Chicago “John Dillinger”, “New
Feudalism” o un dels més coneguts del seu repertori “California Über Alles” on
precisament l’americà es tira damunt el públic que l’aguanta a les altures i mentre segueix la cançó com
si res fins que el mateix públic el du fins a l’escenari. Moment absolutament
delirant. Divertit. Brutal. Inesborrable.
Segueix el concert i el nivell no decau en cap moment.
Diria que la cosa s’embruta (en el bon sentit) cada vegada més. El cercle on hi
ha les tradicionals empentes (pogo) cada vegada es fa més gran. (Cal dir que es
un cercle amistós. Hòsties de bon rollo) Durant tot el concert son molts els
missatges que Biafra va desgranant. Desde
l’explicació del seu lema de gira “Fuck Austerity”; passant per la defensa dels
moviments com el 15M o Occupy Wall Street;
fins al seu discurs anti fascista, anti racista, anti Rajoy, anti nazisme... I
clar, automàticament sona “Nazi Punks Fuck Off” i la gent es torna boja. Boja
per reivindicar el que no s’ha de confondre. I per acabar, un dels darrers
temes que ens brinden es un altre clàssic: “Holiday in Cambodia”. En
definitiva, una nit plena d’adrenalina. De música punk de qualitat. Amb una quantitat molt respectable d’aficionats a
la música, però sobretot, una nit plena d’alegria. Plena de ganes de passar-ho
bé i de gaudir d’un dels grans. Queda clar que hi ha ganes de punk a Mallorca.
Gracies a la gent de Runaway per fer possible el que acaba de succeir. Oportunitats com
la d’avui no s’han de deixar passar. Esteu atents a pròxims esdeveniments.
Texte: © Jesús Mateu Rosselló, 2015
Fotos: © José Luis Luna Rocafort, 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario