Lloc: Sa Possessió. Palma de Mallorca
Data: 12 de desembre de 2014
Formació:
Tià Mas: electrònica i efectes
Tomeu Canyelles: guitarra
Jordi Martínez: guitarra i
teclat
Llorenç Balaguer: baix i
electrònica
Joan Cabot: batería
Fa uns dos anys,
més o menys, vaig descobrir la pàgina web 40 putes. I la vaig descobrir a través d’una
ferratina que vaig veure a un cotxe (sí, les ferratines serveixen!). Em va
cridar l’atenció i vaig navegar a veure que sortia. Actualment forma part de
les quatre o cinc webs fixes que servidor mira per informar-se en matèria
cultural. I perquè dic tot això? Clar, perquè una de les madames d’aquesta imprescindible web es el Sr. Joan Cabot, que a la vegada es el bateria del grup que vaig poder
veure (no veure) el passat dissabte a Sa Possessió de Son Rossinyol, les Forces Elèctriques D’Andorra, també
anomenades com a F/E/A. Completen la
formació: Tià Mas (electrònica i
efectes), Tomeu Canyelles (guitarra)
Jordi Martínez (guitarra i teclat) i
Llorenç Balaguer (baix i
electrònica)
Quant m’informen que
presenten el seu nou disc Pastor,
d’entrada ja em ve de gust veure com està la moguda mallorquina perquè, tot i
consultar la web anomenada i de informar-me regularment, tenc l’assignatura
pendent d’anar a veure més concerts de músics de la nostra illa. Si, ho sé, es
el de sempre, i per això ho estic arreglant poc a poc. No fa gaire vaig anar
a la segona edició de Ca D’Altri que
organitzà Altraveu amb les actuacions de Hombre Lobo Internacional, Zelisko Band
i Roig! (crònica aquí). Així que decideix pegar un bot amb un grup de sis
manacorins amb ganes d’experimentar aquest concert – performance amb el títol de “Cambra
Obscura” del que avisen al seu facebook “Vos
recordam que no es recomanable que assistiu al concert si patiu claustrofòbia o
problemes d’ansietat. La performance -és relativament curta –entre 30 i 35
minuts-, però un moment iniciada, no podreu sortir de la sala” i al blog
del projecte expliquen: “La idea central
és enfrontar el públic a la ceguera total, a experimentar un concert de rock
sense cap mena d’estímul visual ni cap mena de missatge textual que pugui tenir
influència en la percepció de les cançons més enllà de la música en sí mateixa”.
en el meu cas, creix l’expectativa.
A les 21.15 més o
menys, ens fan passar a una petita cambra molt poc il·luminada. Una vegada tota
la gent està ben assegura, ens avisen que no podrem sortir una vegada començada
la performance. Si hi ha ganes de
descarregar, aquella es la darrera oportunitat. Tothom es queda quiet. Ens
expliquen que s’apagaran els pocs llums que hi ha i quedarà tot a les
fosques. A la part de davant de la cambra, hi ha dos grans altaveus que seran
els que reproduiran el concert que el grup interpretarà des d’una altra cambra.
El motiu d’aquesta performance,
explica en Joan Cabot, es que volen que la gent experimenti un concert de F/E/A
sense cap interferència visual i fa una breu explicació així com havien deixat
constància al blog. Dons tot apunt perquè comenci.
S’apaguen els
llums. La cambra obscura fa que cada espectador es senti sol. Silenci absolut. Es
comença (mes be s’incrementa) a crear atmosfera a través de sons electrònics.
Son pràcticament circulars cosa que fa que s’entri dins un bucle que poc a poc
es desfà per seguir amb l’atmosfera. Poc a poc es va incorporant tota la banda
i comença el festival de sensacions individuals. Cambra Obscura és la privació
de la perversió visual. Un dels primers pensaments que acudeix a mi durant la
intervenció es: Som incapaços de escoltar música avui en dia? Ja ho he escrit en
varies ocasions, la gran majoria de gent sent música, no l’escolta
detingudament. Els trenta o trenta-cinc minuts son un viatge personal a través
de la música de F/E/A que exerceix
de conducte per furgar dins nosaltres i descobrir.... i crear... i pensar. Cada
persona gaudeix (o no) del concert d’una manera 100% única. En el meu cas
personal, son trenta-cinc minuts de imatges de la meva vida. No necessàriament dures
ni complicades. Son situacions quotidianes. Em sent molt agust. Si hi hagués
una càmera de infrarojos es podria veure com gaudeix. Torn a dir la paraula. Atmosfera.
F/E/A utilitza la intensitat. A vegades, el caos sonor dibuixa. O fa que
dibuixis. Agressives reflexions ens exciten el cervell i ell, agafa autonomia i
produeix imatges... o bufetades de pintura... o deserts... La serenor també
arriba. En certa manera es un descans entre jo i la música...
Acabada la performance, ens informen que si ens ve
de gust, podem anar a veure la pròxima actuació a la cambra on hi ha els músics
i aquesta vegada gaudir del mateix concert de manera visual. I que passa? Que
les sensacions que un percep a les fosques no tenen res a veure amb les
sensacions visuals. Està clar que es una evidència, però la diferència es tan
gran que fins i tot pareixen dos concerts diferents. Influeix la proximitat
dels músics. La calor que desprenen. Observar com produeixen tots els sons que
abans ens han fet pensar, somniar... fins i tot quasi delirar. I clar, surt la
pregunta, de quina manera es gaudeix més? Jo diria que no hi ha resposta
correcta. Son dues opcions completament diferents. Igualment vàlides però que
obren el debat i ens fan recordar que el més important, diria que pràcticament
l’únic important, es la música. Tots els aspectes que sobresurten poden ser
interferències innecessàries (o no)
En definitiva, una
experiència enriquidora. Quasi espiritual. S’està perdent un plaer suprem. Escoltar música no es
el que entén la majoria de gent en l’actualitat. S’ha de trobar temps per
dedicar-hi tot els sentits. Escoltar. Tant de manera visual com amb els ulls
tancats.
Texte i Foto: © Jesús Mateu Rosselló, 2014
No hay comentarios:
Publicar un comentario