Lloc: Teatre de Manacor
Data: 30 de gener de 2015
Formació:
Aleph Tertön: Teclat i guitarra
Jordi Herrera: Guitarra i veu
José Miguel Puigserver “Púter”:
Baix
Daniel Spies: Bateria
“La singularitat: 1.Punt
d'infinita curvatura dins un forat negre on es destruïda la matèria. 2.moment
en el temps on les màquines adquiriran consciència.”
“La fracció: 1.un grup que
dissenteix dins un grup mes gran. La Fracció. 2. la repartició del pa dins
l'eucaristia.”
Quant en Toni Mas
m’avisà que reservés dia 30.01.2015 per veure els Satellites, en el primer moment vaig pensar que coneixia el grup.
Per un instant vaig creure que en un temps passat havia escoltat alguna peça.
Que tal vegada inclús havia vist algun vídeo. Però cercant informació a través
de la seva web i mirant un poc per Internet em vaig donar compte que l’únic
aspecte que coneixia, era el nom del grup. No importa, la recomanació d’en Toni
me pareix suficient. A més, el meu sogre Joan Forteza també em comentà que fa
uns deu anys (o més) els va veure en concert i pel que recorda, va quedar
sorprès de manera molt grata. Molt diferent del que feien els grups mallorquins
en aquell moment (amb les seves corresponents excepcions). Tot i així, el meu
no temps fa que només pugui escoltar uns tres o quatre temes abans del concert.
Concretament son tots de La singularitat
i la fracció (Three House Records, 2013) darrer disc del grup fins a dia
d’avui.
Organitzen aquest
concert varis col·lectius de Manacor com son: 39 escalons, Altraveu, Art CoolActiu o Renou Col·lectiu. Importants avui en dia si volem gaudir de (pràcticament)
qualsevol acte cultural a la comarca de Manacor. Alguns amb millor o pitjor
criteri, però almenys programant propostes interessants i allunyades de
convencionalismes rancis i buits.
El cartell de
l’espectacle diu Un espectacle de rock i
videoart. Concretament el grup ha d’interpretar el seu darrer disc, l’anomena’t
La singularitat i la fracció, de
manera íntegra i seguint l’ordre exacte. En Jaume Miralles es l’encarregat
d’accionar el videoart preparat específicament per l’ocasió, però la mala sort
fa que per motius personals, no pugui acudir a la cita i s’hagin d’improvisar
unes projeccions alternatives. El grup avisa dels canvis via facebook al igual que també ho fa el col·lectiu
39 escalons.
Amb una assistència
de públic ben considerable (quasi cent persones) comença puntual el concert al
Teatre de Manacor. I clar, des del primer moment no puc evitar pensar que
m’agradaria estar dret. El fet d’estar assegut limita els moviments que el cos,
estimulat per la música, vol fer. De totes formes el que veig damunt l’escenari
es un grup contundent. Molt potent i amb un so molt personal. Molt ben
compenetrats entre ells. Un dels cervells de tot el projecte, en Jordi Herrera (junt amb en Púter), i com ja
comentava fa ben poc a la crònica del concert de The Last Dandies (grup on
també hi forma part en junt amb en Daniel
Spies) és un músic excel·lent. Es nota ràpidament que fa el que vol amb la
guitarra. Canviant-li el so contínuament. I la seva veu es realment peculiar,
sorprèn quant el sents per primera vegada. En tot cas el seu lideratge es
evident. Parlant en termes positius
Els tres músics que
l’acompanyen fan una feina sense escissions. En Daniel Spies, que en Jordi Herrera m’assegura (entre rialles) que
es el germà bessó d’en Daniel Spies de The Last Dandies, fa una feina perfecte.
Amb una seguretat indiscutible i empenyent el grup amb la rítmica que
desprenen. Aleph Tertön té un paper
molt important donant atmosfera amb el teclat i agafant la guitarra en segons
quines ocasions. I en José Miguel
Puigserver “Púter”, fa una feina
ben sòlida amb el baix elèctric, donant consistència a tota la música. No oblidem que es un dels pilars del grup i a part de ser un músic de sobrada qualitat, es responsable del so especial del grup..
La música dels
Satellites em transporta, almenys a mi, a paratges obscurs. Amb això vull dir
que la música que m’arriba, em fa estar amb tensió y l’in crescendo que practiquen a la majoria de temes fa que aquesta es
vagui incrementant fins arribar a un clímax que es podria comparar amb els
efectes d’alguna substància estupefacient. Es això res dolent? Jo crec que no.
El concert dura més o menys uns vuitanta o noranta minuts que a mi, i tot i que
som de concerts de poca durada, em passen volant i quant acaba la darrera nota
del darrer tema dic un melós i ensucrat “oooohhhhh”.
Això si, precisament
aquest darrer tema, versió del “Could
You Be Loved” de Bob Marley, segons el meu criteri estaria allunyat del to
global del concert. La música dels Satellites tendeix més a la obscuritat. A
històries inconnexes. Fins i tot diria aclaparadores i surrealistes . I sí, ho
sé, aquesta es la meva impressió terriblement subjectiva. Què hi puc fer?. Dons
aquesta cançó, tot i ser una crítica al sistema, té un cert gust optimista y un
ritme que convida a ballar... i a cantar... senzillament em va semblar que
desentonava en el global del concert. Una altra cosa hagués estat que l'haguessin filtrat molt més aconseguint que fos 100% Satellites. Possiblement els músics no estiguin
d’acord amb aquesta opinió, però no podia passar sense dir-ho.
Una vegada acabat
el concert, en Jordi Herrera
m’explica que el fet de no poder projectar el videoart els hi ha donat una
relativa tranquil·litat al no haver de quadrar la música amb les imatges, a mes
de poder interpretar els temes amb un altre ordre. Li coment que per el públic,
era una mica estrany estar assegut. Que les ganes d’aixecar-se eren constants (de
fet, un espectador, durant un tema sencer, s’aixeca i es deixa endur per la
música) i clar, ell m’explica que el fet de fer-ho dins un teatre era
precisament per poder projectar el videoart... en tot cas, i sense fer-ne
comptes, una experiència diferent a la programada (que ja era un tant especial).
Veure un grup que fa (per etiquetar una mica) rock experimental amb algunes
traçades de noise. Inclús diria
alguna coseta de post punk, dins un teatre municipal te una certa gràcia. I es
que de tot, sempre s’ha de treure l’aspecte positiu. En Jordi també m’explica
que la grandària de l’escenari del teatre es perfecte per ells ja que poden
col·locar els amplificadors una mica més lluny del que es habitual (per no quedar
sords literalment) a part de la gran mobilitat que tenen.
Per acabar la crònica
faig una breu conclusió. Dic que els Satellites
son un grup tremendament interessant. Potents. Amb una forta personalitat. Quinze
anys després de formar-se el grup (amb una sèrie de canvis a la formació)
segueixen endavant amb un projecte complicat si parlem amb termes de èxit i
públic, aspecte que els fa més reals. Mes autèntics. Per jo son un descobriment
(mai es tard) i dic sense dubtar ni un segon que es dels millors grups
mallorquins que he vist en molt de temps (junt amb els The Last Dandies, que
com ja he dit, la meitat del grup prové dels Satellites) i Clar, pretenc
tornar-los a veure tot d’una que em sigui possible i recoman a tothom a que
descobreixi la seva música, i si van a algun dels seus directes, i tot i que sigui
un tòpic (ara mateix no tenc la inspiració divina) no vos deixaran indiferents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario